< CLOENDA A CÀRREC DE MONTSERRAT TURA
Transcripció de la intervenció de Montserrat Tura, Consellera de Justícia

Bona tarda. Moltíssimes gràcies per donar-me l'oportunitat de dir unes paraules en la cloenda d'aquesta novena Convenció de Ciutadans pel Canvi. Com passa sempre, no he participat als debats que s'han fet aquest matí, i ara corro el risc de reiterar el que ja heu tractat. Això ens passa molt als que anem representant les institucions: arribem al final, però ens hauríem de quedar tot el dia. No sé si podré dir-vos tot el que m'agradaria i a més tenir capacitat de síntesi per no allargar-me excessivament.

Qualsevol organització que té com a prioritat fonamental la reflexió sobre què succeeix al món per tal de fer propostes perquè aquest món tendeixi al somni d'una societat justa i igualitària és benvinguda. Jo m'hi sento molt bé, estic com a casa i és el que sempre he desitjat en la recerca de treballs col·lectius, perquè el canvi de les condicions de vida nostres i de la gent que ens envolta mai ha estat un projecte individual. Per tant, els fòrums de reflexió i de debat, benvinguts siguin. Ciutadans pel Canvi ja fa molt de temps que té demostrada aquesta capacitat de debat, d'aportació de propostes, aquesta implicació, fins i tot presentant-se davant l'electorat i dir “nosaltres ens mullem i ens definim clarament per una opció concreta”. Doncs benvinguda sigui aquesta novena Convenció.

Els que reflexionem sobre cap on va el món ens preguntem quines són les propostes i, fins i tot, quina és l'adequació i l'adaptació dels valors que hem defensat sempre: com s'apliquen al món actual? Estem tots a favor del valor de la igualtat? La resposta és que sí. A favor del valor de la solidaritat? Sí. Tots estem a favor del valor de l'equilibri ecològic, de la justícia social... Cal preguntar-nos com s'apliquen tots aquests valors en una societat en la qual la tercera generació de banda ampla porta en aquests moments aproximadament 10 trilions de bits simultàniament, que és l'equivalent a 150.000 CD de contingut o 150.000 trucades simultànies. I aquesta tecnologia, a més, evoluciona cada 6 mesos. Si no som capaços de garantir que aquesta tecnologia arribi absolutament a tothom, creem una nova desigualtat que no té res a veure amb la de pobres i rics, que és la nostra divisió històrica. Sempre hem dividit la societat. Abans, entre els que tenien la propietat dels mitjans de producció i els assalariats o proletaris. Més tard, entre la gent de rendes més altres i les classes més populars.

Però ara tenim altres divisions i altres fórmules que poden generar grans diferències en la societat actual: és evident que els nostres fills, si no saben idiomes i no dominen la informàtica a uns nivells acceptables, seran analfabets. Per tant, podran tenir tres titulacions universitàries, però en realitat seran analfabets per anar pel món. Com compaginem la lluita perquè aquestes desigualtats no es produeixin amb la lluita per evitar les desigualtats històriques, que actualment es donen amb més freqüència que abans? En aquests moments tenim més persones sota el llindar de la pobresa que fa 10 anys. Perquè la vinguda cap a Catalunya de persones provinents d'altres territoris que precisament fugen de la gana i de la manca d'oportunitats els fa acceptar condicions de treball i de vida que estan per sota del que nosaltres considerem mínim en un país avançat, en un lloc que es vulgui considerar Estat del Benestar.

Com fer, doncs, que no hi hagi situacions d'esclavatge de dones? Que desapareguin les situacions de treball submergit? Que s'eviti l'apilonament de persones en els anomenats pisos patera? Com evitar l'ablació de clítoris, el maltractament vers dones, etc, i alhora impedir que les grans diferències que pot crear l'evolució tecnològica no facin créixer altres tipologies de desigualtats? I com evitar, a més, que aquesta internacionalització de l'economia, que és imparable, no tingui efectes tan negatius com l'esclavització de criatures a determinats països però, sobretot, de la pèrdua de control per part de les institucions democràtiques de l'elecció per sufragi universal?

És cert que molts vam acceptar el lliure mercat, la competitivitat en el mercat econòmic, la democràcia parlamentària com el sistema menys dolent de tots els que havíem assajat i teoritzat fins aleshores. I encara avui afirmo que és el menys dolent; per tant, el més bo, sense cap mena de dubte. Teníem la sensació que els poders econòmics eren molt potents, però les institucions, que s'elegien amb els vots idèntics de tothom, podrien establir sistemes de control cap aquest mercat; Què passa quan el mercat s'internacionalitza? En primer lloc, les institucions de caràcter internacional no són directament elegides per sufragi universal; i en segon, no tenen capacitat de control sobre aquest mercat econòmic internacional. El debat, doncs, esdevé apassionant; les solucions, extraordinàriament difícils.

És bo que hi hagi fòrums com els que heu obert, de tota mena, de debats directes a les Convencions, d'aportacions a través de la xarxa d'internet. Per cert, una xarxa que en menys 4 anys va aconseguir arribar a 50 milions de persones. La ràdio havia trigat 50 anys a ser escoltada per aquesta quantitat de ciutadans. Actualment hi ha una evolució precoç de les coses. Fa 3 dècades parlàvem de sistemes de justícia social, d'actuació de les institucions, de problemes perquè les opcions de progrés estiguessin presents a les institucions, de manera que aportarien justícia social. I ara també, només que és molt més complicat. Per tant, més Nacions Unides, perquè encara ens les creiem, però les volem més fortes i més poderoses; eliminació del dret a veto a l'ONU... hi ha una gran quantitat de coses per fer, perquè si no continuarem veient Birmànies, Xines, Sud-àfriques. Res no ens ha fet més mal veure com es produïa matances extraordinàries a Sud-àfrica. Quin mal! Què passa, aleshores, amb els poders internacionals? Per què ens oblidem de la necessitat d'aquestes institucions internacionals?

Hi ha coses que varien molt ràpidament i hi ha coses que es mantenen, com la ubicació geogràfica de Catalunya: gaudim d'un privilegi geoestratègic, pel que fa a l'àmbit d'influència euromediterrani. S'hi poden decidir moltes coses, perquè hi conflueixen els interessos de la Mediterrània, amb idees com l'Euroregió, per garantir la col·laboració de governs amb capacitat de resolució.

Dit això, també vull apuntar que quan una cosa s'internacionalitza, desapareixen les fronteres, tens la sensació que l'abast és tan important (comptem en trilions de dades!), que tens una mica la sensació de vertigen. Aleshores, allò proper; allò propi, allò que coneixes, allò que t'arrela en algun lloc es converteix en crucial. Algú podria dir que la defensa del catalanisme, o de la catalanitat, en un món que s'universalitza, no té sentit. Jo diria que és al contrari: quan les coses s'internacionalitzen a aquesta velocitat i en aquesta dimensió és precisament quan allò propi, allò proper, allò que ens arrela, allò que ens fa sentir d'un lloc que adquireix una dimensió extraordinària. Per tant, la defensa de la nostra llengua pròpia, del nostre dret propi, de les nostres institucions ancestrals, dels nostres drets històrics, torna a tenir un interès extraordinari i no hem fet res més que començar a desenvolupar la potencialitat i la capacitat que tenim per tal d'aparèixer com un poble que té una determinada personalitat i, sobretot, un sentit conjunt.

La política sense sentiment no és política. Poden ser assajos d'economia, d'antropologia... però, per damunt de tot objectiu, cal sentir la passió per assolir la igualtat de les persones. Quan aconseguim que la sanitat pública funcioni, que l'ensenyament públic funcioni i tots els nens d'aquella classe, amb multitud de procedències ètniques, acabin tenint una mitjana de l'examen de selectivitat per sobre de la mitjana catalana, t'emociones. Si no és així, no ens podem dedicar a aquesta cosa que es diu política; ens podem dedicar a fer assaigs, a escriure-ho, però no a fer política. I menys quan es tracta de defensar la nostra personalitat com a element d'arrelament. Hem d'incorporar en aquesta estima i en aquests elements d'arrelament als nous ciutadans: en 10 anys hem tingut un creixement demogràfic del 23,4%, la major part del qual, el 95% de població, no té el català com a llengua materna. Només si aconseguim que el defensin com a llengua seva, el català se salvarà. Si no, es diluirà en un magma on predominarà sense cap mena de dubte l'anglès.

Mireu si en tenim, de feina. I mireu si n'hem de posar, de sentiment. Perquè sempre nedem a contracorrent quan es tracta de defensar aquelles coses que el mercat eliminaria de cop. Per què cal fer traduccions al català, si al cap i a la fi el parlen escassament 10 milions de persones, en un món en què som més de 6.000 milions? Doncs ho hem de fer perquè som un poble que no pensa resignar-se, que no defallirà a l'hora de defensar-se sempre i que trobarà fórmules per tal que no costi excessius diners, però en canvi estigui present, la possibilitat de triar sempre. I triarem sempre allò que ens identifica, que ens fa feliços i que ens reconeix com a comunitat.

Us ho poso més difícil, encara: els vells valors de la solidaritat i de la igualtat. Jo fa temps que no els poso en un mateix nivell. La solidaritat és un pas transitori, temporal, que ajuda algú fins que se situï igual que l'altre. Per tant, el valor suprem que tots aquells que creiem en una societat més justa hem de defensar és el de la igualtat . Si no és així, si ens pensem que tota la vida hem de donar sistemes de solidaritat, vol dir que no hi creiem realment. Algú em dirà que sóc utòpica, idealista... i jo respondré que sí. I m'encanta. I el dia que no ho sigui, ja no em dedicaré a això que ara em dedico. Per tant, el valor suprem és la igualtat.

I, relacionat amb la igualtat, me'n vaig a una altra qüestió que em sembla també molt important: Com encaixa Catalunya en aquesta Espanya d'avui? Sé que ho heu discutit i que un dels temes de definició de CpC és precisament aquest. Vull fer senzillament una aportació d'opinió: Espanya no pot existir si no s'adona que el que cohesiona és la diferència. L'Espanya homogènia, unificada, amb unes relacions i contractes iguals de tothom respecte l'Estat central no existeix. La solució passa per l'acceptació de la diferència amb naturalitat. No podem anar recordant a cada moment que hi ha aquesta diferència de dret, de llengua (com deia Salvador Espriu: “El mot és en sí un insult deliberat”). Ja n'hi ha prou; no vull haver de recordar constantment que hi ha un dret propi, que el dret civil, les relacions entre les persones, el dret successori, el dret matrimonial, ha estat sempre diferent a Catalunya que a la resta de l'Estat. Fins i tot sota el franquisme! No vull haver de recordar totes aquestes coses cada vegada que es redacta una ordre o un decret llei; han de ser assumides. I no es pot ser ministre d'un govern d'Espanya si no es coneix els diferents drets dels territoris.

Si no es produeix això, progressivament sentirem que aquesta necessitat de recordar permanentment la diferència produirà un cert cansament. Quan un es cansa de provar una via, en troba una altra. La ciutadania no té la culpa de la manca d'interès per la política; falta bona informació. La culpa del cansament dels ciutadans és que no hem sabut trobar formes de fer política amb les quals els ciutadans se sentin representats. Els ciutadans volen que entre el que fem i el que diem no hi hagi diferència. I és més: que diguem el que pensem, amb sinceritat, i transmetent el sentiment d'un poble que se sent emocionat quan li reconeixen algunes de les seves reivindicacions històriques: si es compleix l'Estatut del 2006, veurem realitzades reivindicacions mantingudes des del s. XVIII, quan es van derogar les nostres institucions i els nostres drets.

Per tant, n'hi ha molta de feina, però només es pot fer per idealisme, amb el cor a la mà, des de la sinceritat i la transparència. Demanem esforços complementaris als ciutadans per tal que funcioni bé el conjunt (estalvi d'aigua, per exemple), perquè avancem cap a la igualtat, que hem quedat que era el nostre bé final. Bé, doncs, aquests mateixos ciutadans, de vegades, quan fem anàlisi de per què no van a votar, els tractem com si fossin menors d'edat. Si no van a votar, és perquè no els interessava el que els estàvem oferint! O és que resulta que, en unes eleccions generals, saben que si no van a votar guanyarà el Partit Popular, aleshores són intel·ligents, coneixen perfectament la política, saben quins són els temes que els preocupen, i quan hi ha unes autonòmiques i no van a votar o ens voten en un percentatge més baix, resulta que no ho saben? No és veritat! Ho saben sempre.

I en tot cas és culpa d'aquells que hem pres la decisió d'implicar-nos, de mullar-nos políticament, el fet de transmetre'ls les nostres propostes amb prou entusiasme, prou realisme, prou sinceritat per tal que es mobilitzin, entre d'altres, per coses tan greus com que els seus fills amb 3 carreres universitàries poden esdevenir analfabets. Pot semblar exagerat, però us asseguro que tots els universitaris que tenim avui canviaran entre 14 i 15 vegades de llocs de treball i moltes de les professions que faran no tindran res a veure amb la llicenciatura que estan estudiant en aquests moments. Treballaran, la majoria d'ells, a països que no són els que han nascut. I la seva empresa no se sabrà massa bé on té la seu.

Aquest és el futur que ens espera, i sobre aquest futur nosaltres volem aplicar molt sovint solucions que funcionaven fa 3 dècades. Aquestes serveixen, i les hem de continuar aplicant perquè continuem tenint sistemes de pobresa, on la diferència entre els més rics i els més pobres ens ha crescut, en lloc d'escurçar-se. Només es va escurçar a Espanya entre el 1985 i el 1995. Des d'aleshores ha tornat a augmentar i cada vegada és més gran. Sobre aquest tipus de desigualtats valen les velles formes de fer política. Sobre les noves formes de desigualtats socials i internacionals calen iniciatives noves. I els primers que ho hem d'entendre i d'acceptar som els que assumim la responsabilitat d'estar al capdavant de la representació d'un govern, que us ha vingut avui a felicitar; a dir-vos que el vostre fòrum és extraordinari: teniu molta feina per davant. La vida se'ns ha complicat; la societat se'ns ha tornat complexa. Només aquells que tinguem la mentalitat prou oberta per entendre la complexitat dels problemes i alhora siguem valents i no estiguem disposats a defallir ni a mostrar febleses, ens en sortirem.

I nosaltres, i vosaltres, us en sortireu.

Montserrat Tura