< EL REPTE FEDERAL
Transcripció de la intervenció de Juan José López Burniol

Quin és el punt de partida de l'organització de la pluralitat (o repte federal): Catalunya? Espanya? l'Estat de les Autonomies? Catalunya, en aquest moment, diria que té un sentiment de greuge i està trista. La vinculació de Catalunya amb Espanya radica bàsicament en el bon funcionament dels serveis i de les institucions de l'Estat. Catalunya té la sensació de rebre un tracte discriminatori, i per tant se sent agreujada. En segon terme, i aquesta és una idea molt personal, noto que Catalunya -com li està passant a França, salvant totes les distàncies- està trista, perquè sent que la seva identitat trontolla i perquè la seva antiga preeminència econòmica es va esvaint, ja que la distància que tenia amb els altres va minvant.

Però jo crec que té motius extraordinaris per sentir-se absolutament satisfeta i orgullosa de sí mateixa. En primer lloc, perquè és una comunitat humana que, malgrat el gran creixement demogràfic que ha rebut, fruit de les onades migratòries, és capaç de preservar la seva identitat entre dos grans Estats-nació com són Espanya i França. En segon lloc, perquè ha incidit de forma determinant en la conformació de l'Estat espanyol: hi ha Estat de les Autonomies per les reivindicacions catalanes.

Pel que fa a Espanya, el catedràtic Andrés de Blas escrivia fa poc a El País: “La empresa Española sigue teniendo un crédito del que la influencia de los nacionalismos periféricos nos ha hecho dudar en algun momento. Lo cierto es que la nación española ha mostrado en el último tercio del siglo XX una vitalidad que a penas puede ser puesta en cuestión, por los debates impulsados por los sectores de opinión de propensión secesionista presentes en la vida espanyola. Son 3 los pilares sobre los que se asienta el éxito de España: la transición, las reformas económicas y sociales y la densificación de sus relaciones culturales. La nación se ha hecho paradójicamente más densa con la modernización y con el pluralismo” . Últimament penso contràriament a l'afirmació tòpica segons la qual l'Estat és fort i la nació espanyola és molt feble; jo diria que en aquests moments, la nació espanyola, d'arrel cultural castellana, és extraordinàriament forta: gaudeix d'una mala salut de ferro. En canvi, l'Estat és feble, està qüestionat. A més, una de les grans àrees culturals del món globalitzat és la de la cultura hispànica.

El tercer punt de partida és l'Estat de les Autonomies, que ha suposat un èxit esclatant excepte per a Catalunya, ja que no li ha donat efectivament el marc jurídic per tal que la seva realitat nacional pugui tenir el desplegament que ella justament reivindica. L'any 1932, Ortega y Gasset va intervenir al Congrés a Madrid afirmant: “A mí, las autonomías me interesan, no para aquellas comunidades que ya están acostumbradas a usarla, sino, para aquellas otras que, adormecidas por la historia, necesitan sentir el estímulo de la libre iniciativa” , això és el què ha passat: utilitzant la terminologia d'Ortega, la redención de las provincias s'ha fet a través de l'Estat de les Autonomies. I una dada fonamental: allà on hi ha una autonomia hi ha poder polític. Així doncs, a tota la península s'han generat uns nuclis d'interessos, que no tenen una exacta coincidència amb el nucli d'interessos madrileny de poder polític, financer, funcionarial i mediàtic.

L'Estatut de Catalunya, el text polític més important des del Decret de Nova Planta, diu cinc coses, bàsicament: 1) Catalunya és una nació; 2) El poder polític de la Generalitat emana del poble de Catalunya; 3) El principi bàsic de coordinació de la Generalitat amb l'Estat és el principi de bilateralitat, sens perjudici de multilateralitat, si bé matitza que en els supòsits que sigui de voluntària participació, Catalunya tan sols queda vinculada quan ha votat a favor. Ja els avanço que jo tinc reserves no dogmàtiques, sinó de possibilitat real pel que fa a aquest punt; 4) La legitimitat del govern de la Generalitat emana també dels drets històrics de Catalunya, que són òbviament anteriors a la Constitució. Aquest és un punt fonamental; i 5) Catalunya té una singularitat dins de l'Estat, per llengua, etc.

Això són paraules majors, perquè l'Estatut defineix Catalunya com un cos polític autònom. Per tant, no es pot ser ploramiques; s'ha de saber què es té i, sobretot, què es vol: l'exercici de la llibertat comporta bàsicament l'assumpció de responsabilitats. Com deia Josep Mª Bricall, un estat modern és un àmbit geogràfic mentre les coses funcionen. El problema fonamental en aquests moments, doncs, és polític, més enllà del finançament i de les infraestructures. Ahir Javier Solana va intervenir al Cercle d'Economia afirmant que, en política internacional, la geoeconomia ha estat superada per la geopolítica, és a dir: en un futur immediat, les grans decisions que s'hauran de prendre no seran de tipus econòmic, sinó de tipus organitzatiu. I tornant a Catalunya: Cap on vol anar? Vol jugar o no dins del marc hispànic? Si hi vol jugar, ha de buscar una forma d'articulació. I si no vol jugar dins del marc hispànic, ha de ser conseqüent amb els seus actes i ha de començar a pensar amb la possibilitat de jugar fora. El que no pot ser és aquesta situació d'indeterminació permanent.

Quines possibilitats teòriques hi ha, doncs, per organitzar la pluralitat? En primer lloc, els estats regionals , com Itàlia: un estat unitari centralista que desconcentra algunes matèries legislatives i executives, però manté el poder judicial i els recursos financers. No és, evidentment, la sortida. En segon terme, la federació simètrica i la federació asimètrica.

Sintetitzant, l' estat federal simètric és aquell en el qual les relacions de tipus formal entre els estats federats i el poder central són idèntiques, i a la vegada hi ha un organisme multilateral poderós, que és on es decideix la conformació d'aquells temes que afecten a tots. Un estat federal és una varietat de l'estat unitari, ja que hi ha algunes matèries en les quals l'interès general preval sobre el d'una part: Política internacional, aigua, etc. Un exemple de federacions simètriques són els EUA: quan volen firmar un tractat internacional, primer l'Estat federal el firma sense demanar permís als estats federats i seguidament va al Senat, que el ratifica o no.

La federació asimètrica també s'entén com Estat unitari, amb qüestions sobre les quals l'interès general preval sobre l'interès particular, però reconeix la peculiaritat d'alguns d'aquells estat federats, que gaudeixen d'una relació especial amb el poder central. Aquesta fórmula em sembla magnífica conceptualment, segurament és la més ajustada a la realitat de la Península Ibèrica ; després veurem, però, si és viable.

Finalment, tenim la confederació , formada per diversos Estats que s'ajunten per política exterior, per defensa, etc., però que no comparteixen un sistema jurídic. Ja no hi ha uns interessos generals que prevalguin sobre els particulars; hi ha acords entre els Estats.

Quins d'aquests sistemes es poden aplicar a la Península Ibèrica ? La història és determinant: Si en el segle XVII Catalunya hagués guanyat la guerra i Portugal l'hagués perdut, en aquests moments Catalunya seria el país hermano i Portugal, la regió separatista. Espanya no és un estat unitari. Es pot articular com a confederació? No és el cas. Pot ser un estat federal asimètric? No ho crec. I un estat federal simètric? És evident que és una possibilitat: La dialèctica, des del meu punt de vista, rau en la possibilitat d'un estat federal simètric o, senzillament, partir peres. No hi ha més.

Pel que fa a l'estat federal asimètric, estic d'acord a entendre l'asimetria no en un sentit funcional, sinó material: és evident que la realitat catalana és diferent de la de Cantàbria o de La Rioja. Per tant, el ventall de competències que desenvoluparà Catalunya serà extraordinàriament més ampli, i conseqüentment tindrà més recursos que altres comunitats. Però sí que crec que, a la pràctica, és inqüestionable l'efecte mimètic que provoca Catalunya: la resta vol el que obtenen els catalans. I si Catalunya es relaciona bilateralment amb l'Estat central, les altres comunitats, començant per les Balears, València, Aragó i Andalusia, també reclamaran aquesta bilateralitat, fet que resultarà inviable.

Per tant: Estat federal o autodeterminació? Per a mi va ser molt determinant el llibre de Stéphane Dion, sobre la situació al Canadà. Dion, quebequès, és l'autor intel·lectual de la llei de 1995, la llei de la claredat, els arguments de la qual són: El Quebec té una clara identitat diferenciada, però l'organització de la pluralitat s'ha de fer entre tots. La federació canadenca, per tant, no admetrà una relació especial amb el Quebec, de tipus estat lliure associat, relació bilateral, etc. Si el Quebec no accepta aquesta condició, ha de pensar en l'autodeterminació. Per a un Estat, reconèixer el dret a l'autodeterminació és molt dur; però una vegada fet aquest pas, té un efecte fantàstic: el problema deixa de ser seu per convertir-se en un problema de la comunitat que ha de decidir si es vol independitzar, perquè aquesta comunitat també està fragmentada.

Catalunya, per tant, ha de decidir què vol. Forma part de la Península Ibèrica i té grans possibilitats de futur; pot jugar dins d'aquest escenari, imposant el desenvolupament de l'Estat de les autonomies per arribar a una solució federal real, efectiva, potent. Jo crec que si s'entesta amb l'exigència d'una situació jurídica diferenciada, pot ser que no se'n surti. Al s. XIX Barcelona era un centre autònom de cultura, que connectava directament amb Europa, sense passar per Madrid. El problema és quan es vol formular en termes de bilateralitat jurídica, per aquell efecte mimètic de què parlàvem.

El Congrés dels Diputats té 350 escons des del 1977. En aquests anys, 29 províncies han variat el número de diputats que envien a la Cambra, a causa de canvis demogràfics: La Coruña, Lugo, Orense, Pontevedra, León, Astúries Biscaia, Guipúscoa, Sòria, Saragossa, Barcelona, Zamora, Conca, Càceres, Badajoz, Còrdova i Jaen han perdut població i, per tant, diputats. Les que han guanyat població i nombre d'escons són: Girona, Tarragona, València, Alacant, Múrcia, Almeria, Màlaga, Granada, Cadis, Huelva, Balears, Canàries, Madrid i Toledo. És a dir: a la Península s'està configurant un nucli madrileny que, anant molt més enllà de Madrid, s'estén des de Guadalajara a Ciudad Real, des d'Àvila a Aranjuez. Són vuit milions d'habitants, amb possibilitat d'arribar a 10, i suposen el 17% del PIB. El de Catalunya és el 20%.

Des del meu punt de vista, la dialèctica política del futur no és dreta-esquerra ni nacionalisme espanyol-nacionalisme català, sinó centre-perifèria. I això només es podrà encarrilar sobre una estructura de tipus federal. El pas inevitable de l'Estat de les autonomies a l'Estat federal vindrà en el moment en què els dos grans partits espanyols es posin d'acord per avançar cap a aquesta solució.

Què és el que em fa por en aquest moment? Que no hi ha projecte compartit. No n'hi ha a Catalunya i, per part d'Espanya, intueixo un despit, una creixent necessitat instintiva de prescindir de Catalunya. La projecció al Mediterrani es farà a través de València i la connexió de l'AVE, per Irun. I atenció amb Saragossa: Inditex, que havia de fer la central logística per Europa, va preferir la capital d'Aragó abans que Figueres.

Javier Solana deia que els grans problemes del món són la proliferació de les armes nuclears i el canvi polític. I els nostres? Jo diria: Dediquem-nos a l'ensenyament de veritat, i que Déu ens faci Sants. Gràcies.

Juan-José López Burniol