opina  

Un cop més, i ja he perdut el compte de quants n'hi van, tornem a tenir al damunt de la taula “La polèmica de la llengua”.

La realitat és que aquest tema només interessa a uns sectors molt concrets; la nostra ciutadania no està gens preocupada per la polèmica o, com a mínim, no surt a cap de les llistes de problemes més importants, com poden ser la vivenda, els sous, el treball i la seguretat ciutadana, entre d'altres.

La ciutadania en general no té cap mena de problema per poder comunicar-se amb els altres conciutadans. No hi ha a nivell de carrer, en general, confrontacions pel tema de la llengua. El desig que la gran majoria té és que els seus fills surtin de l'escola el més ben preparats possible, amb el major grau de coneixement tant del català com del castellà i, si fos possible, de l'anglès.

Aquesta polèmica es troba en el conjunt d'una part de la classe política que només cerca treure'n un rèdit “polític”, sense tenir en compte les conseqüències dels seus actes per a qui els pateixen amb una total indefensió – els alumnes – i, de resultes, mostren una manca total d'interès pels nivells d'aprenentatge.

D'altra banda trobem els mitjans de comunicació, els quals encaminen el seu interès a cercar els titulars més rendibles, generant una polseguera que ni respon a la realitat social, ni ajuda gens a generar el marc més idoni d'estabilitat i tranquil·litat als nostres centres escolars i als col·lectius d'alumnes i mestres.

I són l'Administració educativa i el professorat els qui pateixen les conseqüències de totes aquestes lluites polítiques, esdevenint-ne alhora espectadors i patidors.

Fer l'afirmació que la tercera hora de castellà va en detriment del català és no ajustar-se a la realitat de les escoles de Catalunya. De la mateixa manera, regular per llei la quantitat d'hores que s'ha d'impartir de cada matèria tampoc no respon a la nostra realitat.

La solució d'aquestes qüestions la trobarem a la Llei d'Educació, en aquest moments en fase de preparació i consens, que defuig d'aquest encotillament que tant uns com altres voldrien; i que respon molt més a les necessitats de la ciutadania de Catalunya.

No té les mateixes necessitats lingüístiques una noia o un noi del Baix Llobregat, per exemple, que un altre de l'Empordà. Per tant hem de fugir del “cafè per a tothom” per arribar al “vestit a mida” de les diferent necessitats. A més, és una forma molt clara de reconèixer, admetre i donar la resposta adient a les diferents diversitats de tots i cadascun dels indrets de Catalunya.

El que cal és una normativa que permeti currículums escolars flexibles, per poder així corregir i compensar les mancances de cada grup, centre o zona en funció de les diferents circumstàncies que les han originat. D'aquesta manera podrem assolir l'objectiu que les noies i nois catalans siguin competents en les tres llengües; com un pas més per arribar a l'excel·lència i l'equitat, les quals són, juntament amb esdevenir  competents, les tres grans fites de la Llei d'Educació.

Rafa Martín
Membre de la Junta Rectora de CpC 

 

« inici