Aigua federal

Potser la sequera ens portarà un pla sobre l'aigua, que tots necessitem que superi l'estretor de mires que estem veient en les declaracions de molts partits catalans. Si un dels grans principis de la POLÍTICA és que l'interès general ha de prevaldre sobre el dret particular, ens preguntem com, davant d'estats d'emergència deguts a agressions de la naturalesa, en lloc d'intentar unir esforços per trobar solucions, es fan lectures interessades per afavorir apriorismes polítics. Blasmem el govern de l'Estat, però demanem que ens ho solucioni, demanem la solidaritat.

Les conques dels rius no tenen fronteres; comuniquen territoris, no els separen. Les nostres àvies deien que el foc té aturador, però l'aigua no. A l'aigua, quan n'hi ha, no hi ha qui li posi barreres, encara que els embassaments ens han ajudat a fer-la servir i a prevenir mals que en el passat eren pitjors. Per això l'aigua ha estat una font d'aliances, però amb mala voluntat, o amb voluntat equivocada, pot fer que s'enfrontin les persones d'aquells territoris que abans eren amics.

Ens convindria tenir la saviesa dels primers indis, que consideraven la terra, l'aigua i els seus territoris com quelcom a servir i a millorar, abans que a posseir. Els recents debats, a cop de titular, de les persones que s'autodenominaven posseïdores de l'aigua, ens han fet sentir vergonya aliena. Encara que també ens ha fet avergonyir que no es plantegin els debats de forma clara, per part del govern, en boca del conseller de Medi Ambient, quan hi ha una emergència nacional.

L'aigua no és propietat de ningú, però per beure -no per fer camps de golf- la necessitem tots. Per això ha arribat el moment de trobar solucions a llarg termini i demanar-nos tots plegats què és el que realment volem. I el pacte de l'aigua ha de ser ja un pacte federal, en el qual probablement la pell de brau haurà d'interconnectar-se en xarxa, i no radialment depenent d'un centre. D'altra banda, haurem d'acceptar que podem negociar qualitat i quantitat amb altres autonomies. Tot allò que embruta o  contamina la capçalera d'un riu ho acaba pagant el trajecte baix i el mateix delta. Haurem de parlar, dialogar i planificar. El canvi climàtic ens ha fet entendre que bona part de les nostres terres es faran més desèrtiques i que plourà poc, per la qual cosa es necessitaran les dessaladores, que potser en temps pitjors hauran d'enviar aigua riu amunt. Deixem de parlar com a petits propietaris d'un tros de terra o de riu que no és nostre i que hem de cuidar, estimar i gaudir; posem-nos a pensar solucions federals a llarg termini. Que ningú no inventi guerres allà on no n'hi ha.

Dades sobre l'aigua:

> Els municipis de l'àrea metropolitana amb cases amb piscines consumeixen tres vegades més aigua per habitant que les persones que viuen a Barcelona ciutat.
> Per què diem No al Roina en front de les dessaladores?

> La solució Roina és més cara: 1270 milions d'euros davant 1060 milions d'euros.
> El Roina, pel seu llarg recorregut entre grans ciutats i polígons industrials, és un riu ple de dioxines, PCBs i metalls pesats contaminants.

Més dades:
- Debat entre Josep Alabern, Josep Dolz i Ramon Folch (La Vanguardia, 06.04.2008)
- LAS ASOCIACIONES Y LOS COMITÉS DE CUENCA - Monique Coulet
- Narcís Prat: "La ocupación del territorio, el principal problema ambiental"

Carme Valls
Presidenta de CpC

« inici