Més
del mateixDurant la Transició es va plantejar una vegada més –com sempre
que Espanya viu en democràcia- el problema polític de l'estructura
territorial de l'Estat espanyol, al qual es va donar sortida incloent dins
del pacte constitucional el disseny bàsic de l'Estat de les Autonomies.
Ara bé, quan el legislador constitucional espanyol va implantar el
sistema autonòmic, va posar en marxa un procés dinàmic
que es regeix pels principis que informen el propi sistema i s'até a
les seves pròpies regles. Aquest procés consisteix en una
progressiva redistribució del poder polític, que concorda
amb el reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat i és respectuós
amb la cohesió social i la solidaritat interterritorial, que inevitablement
desembocarà en una estructura política de caràcter
federal. Per la qual cosa resulta contrari a la naturalesa de les coses
pretendre tancar el procés autonòmic, ja que, malgrat suposar
un avenç en termes històrics, l'Estat de les Autonomies presenta
límits de concepció i, sobretot, de desenvolupament pràctic.
Després de més d'un quart de segle, Catalunya –per exemple-
no disposa d'una capacitat de decisió política de caràcter
coherent i complet en les matèries que personalitzen el seu autogovern,
ni tampoc d'un finançament equitatiu. Per aquesta raó, la
reforma d'alguns punts de la Constitució i dels Estatuts haurien
de corregir aquestes disfuncions.
Així mateix, la pròpia maduresa de l'Estat autonòmic
ha generat la necessitat d'algunes reformes constitucionals, per culminar
la configuració política de les Comunitats Autònomes
i l'eficàcia del sistema en el seu conjunt. Les tres grans reformes
qualitatives que cal abordar, com a resultat de l'evolució del propi
sistema, són: 1. La reforma del Senat per permetre a les Comunitats
la seva participació en la legislació i en les grans decisions
de l'Estat que els afectin; 2. La participació de les Comunitats
Autònomes en les decisions d'Espanya com a membre de la Unió Europea;
3. La institucionalització de les relacions autonòmiques de
col·laboració (conferències, especialment).
Pasqual
Maragall va captar bé la necessitat d'una Segona Transició, és
a dir, la conveniència de desenvolupar l'Estat de les Autonomies
de manera que culmini en un autèntic Estat federal, marc jurídic
d'una Espanya plural cordialment acceptada. Malgrat això, les complexes
peripècies del debat estatutari català no van contribuir precisament –sense
entrar en les seves causes- a reforçar la convicció social
sobre la necessitat d'aquest canvi. Però els fets són i seran
allà, més tossuts cada dia que passi.
Cal destacar, en aquest
sentit, que a Espanya es comença a insinuar
un canvi sòcioeconòmic amb repercussions electorals. El nord
perd empenta i és menys atractiu per als nous espanyols, que es decanten
per llevant. Així, des de 1977 fins avui, 20 escons han canviat de
circumscripció, afectant 29 províncies: 17 han perdut 1 o
2 representants i 12 els han guanyat. Les províncies perdedores se
situen al nord i a l'interior: les quatre províncies gallegues, Astúries,
Lleó, Biscaia, Guipúscoa, Sòria, Saragossa i Barcelona
al nord; i Zamora, Càceres, Badajoz, Conca, Jaén i Còrdova
a l'interior. Les guanyadores estan a la costa que va del Cap de Creus a
Ayamonte –Girona, Tarragona, València, Alacant, Múrcia, Almeria,
Màlaga i Càdis-, a l'àrea del Gran Madrid –Madrid i
Toledo-, i als dos arxipèlags –Balears i Las Palmas-. I, per comunitats,
han guanyat escons Andalusia, Balears, Canàries, Madrid, Múrcia
i València; han perdut Aragó, Astúries, Castella i
Lleó, Extremadura, Galícia i el País Basc; i han quedat
igual com estaven Cantàbria, Castella-La Manxa, Catalunya, Navarra,
Rioja, Ceuta i Melilla.
No cal ser endeví per advertir, sobre aquesta base,
que la dialèctica
política dominant a Espanya no estarà, en un futur immediat,
en la contraposició dreta-esquerra, ni en l'antagonisme entre el
nacionalisme espanyol de matriu castellana i els nacionalismes
perifèrics,
sinó que s'anirà centrant progressivament en la contraposició d'interessos
entre el centre –el Gran Madrid- i les comunitats de la perifèria, és
a dir, no només les comunitats històriques amb una identitat
diferenciada, sinó també les comunitats emergents del llevant
i del sud. Llevant –per exemple- és una base territorial del PP tan
sòlida com Madrid. La continuïtat de Rajoy, decidida per aquest
després de consultar-ho amb el president valencià Francisco
Camps i altres barons autonòmics, implica una derrota del nucli madrileny “aznarista” i
obre la possibilitat que el PP pugui conformar-se com una força política
moderada.
En conclusió, la qüestió de l'estructura federal
de l'Estat espanyol segueix pendent de resoldre's. I ja no només
perquè l'afirmació de
la identitat nacional a Catalunya, Euskadi i Galícia hagi posat en
qüestió la identitat espanyola definida des del centre, sinó perquè altres
comunitats perifèriques comencen a estar immerses en una dialèctica
de tensió amb el nucli d'interessos condensat en el Gran Madrid.
Juan-José López Burniol
Notari i membre de CpC