opina  

Ja han passat les eleccions, coneixem els resultats: victòria aclaparadora del socialisme català (Catalunya ha fet president a Zapatero), crisis de resultats i posterior confirmació de la crisi de lideratge a ERC, resultats insuficients d'ICV-EUA, manteniment fictici de CiU (on empata en diputats amb CIU a la ciutat de Barcelona) i creixement anecdòtic del PPC. Tots ens llancem a fer un primer titular dels resultats, el meu: la "perifèria" fa governar el PSOE a Espanya i segurament això requereix d'una reflexió profunda en el si del socialisme espanyol. La intensitat de la campanya i la rotunditat de la victòria socialista a Catalunya potser no ens permet fer una reflexió prèvia sobre el que ha representat aquesta campanya electoral. Oblidarem molt ràpidament i abans d'entrar en un procés d'amnèsia col·lectiva potser ens anirà bé, ara que els resultats són coneguts, analitzar què ha significat la campanya electoral per a la ciutadania.

Si ens cenyim a l' “estètica” de la campanya, segurament conclourem que ha transcorregut pels camins esperats del context social i cultural en el que estem immersos: la venda d'un “producte electoral” amb missatges sintètics, digeribles i altament simbòlics. Un producte de consum, més que un producte de reflexió política de fons, i és que a una campanya segurament és el que li toca... sempre que l'anècdota, el lema o el missatge se sustenti sobre un projecte clar i orientat a la millora del benestar de la ciutadania. La campanya, des d'aquesta perspectiva , ha utilitzat, més que mai, nous sistemes de comunicació amb la ciutadania: els debats televisius han pres un protagonisme exagerat però alineat amb els perfils de consum de la informació als quals la ciutadania ja està acostumada; un ús creixent de la xarxa a través de les pàgines web del candidats més treballades, més dinàmiques i que exploten noves possibilitats a l'abast dels candidats (com els blogs); i la posada en marxa de mecanismes de màrqueting polític propis de les noves generacions de votants, com les píndoles electorals i els canals temàtics que podíem trobar al mateix Youtube. Com us deia, en l'aspecte més formal, una campanya del seu temps, aliniada amb els valors emergents dels potencials votants: immediatesa i facilitat en el consum massiu.

Si anem al “fons” segurament hem de fer una anàlisi més crítica en termes generals. La immensa i creixent distància entre la ciutadania i la política institucional no ha estat precisament reduïda per una campanya que ha estat percebuda com crispada, superficial i amb manca de discussió de fons sobre temes de rellevància. És cert que l'equilibri entre la discussió de fons i la mobilització de votants no és sempre senzilla, però la percepció que té la ciutadania de la “lluita despietada pel vot” ens ha d'ajudar a reflexionar sobre com articulem la vida política del nostre país, més enllà de la política subjecta a la competència electoral entre partits. Des del meu punt de vista, entre el grans debat pendents, no aflorats durant la campanya, hi destaca el del contrast dels valors i l'articulació de l'Estat.

En aquest sentit, l'equilibri entre el compromís comunitari i la responsabilitat individual forma part essencial de la base per mantenir l'estat del benestar i és un valor essencial del progrés social, ja que només l'exercici complet dels deures i la reclamació justa dels drets pot fer sostenible l'equilibri entre el sector públic i els interessos purament individuals.

Generar cohesió política i social al voltant del catalanisme, per exemple, també és vetllar pel benestar de la ciutadania, i he trobat a faltar aquesta reflexió des de l'esquerra. De fet, reflexionar sobre el futur del benestar a Catalunya requereix indubtablement de la discussió sobre com les polítiques públiques s'articulen en relació amb la centralitat d'un Estat espanyol que cal que es consolidi en un format plenament federal. Cal dir que aquesta discussió ha estat poc defensada durant la campanya. La resposta del catalanisme per projectar el futur a Catalunya demana d'una resposta federal, autonomista i no secessionista. Només així podrem fer front tant als “miratges sobiranistes” que ens impulsen a polítiques socials contradictòries des de la perspectiva de l'esquerra (baixar impostos per efecte de la competència fiscal) com als “miratges secessionistes” que fan que des de la centralitat es neguin preventivament competències que pretesament posarien en risc la unitat de l'Estat espanyol.

Des de CpC hem intentat contribuir a discutir aquest i altres aspectes a través del manifest fet públic durant la campanya, us convidem en seguir treballant en aquesta línia al llarg de la legislatura que ara encarem.